top of page

MANUEL GENOVART, artista polifacètic

Centre Cultural Els Forns (Breda)

08/06/2014 · 27/07/2014

Comissariada per Mònica Tarré i Bernat Puigdollers



No podem entendre la formació artística de Manuel Genovart sense el mestratge del seu pare, Vicenç Genovart i Alsina (1851-1914), de qui aprengué les primeres nocions de pintura. Nascut a Barcelona l'any 1851, estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on forjà el seu estil pictòric. Tingué com a principals mestres el pintor Lluís Labarta i a Josep Serra Porson, el seu principal mestre. Genovart treballà al seu taller com aprenent durant forces anys desenvolupant una obra d'un gran detallisme, a cavall del naturalisme i el romanticisme.

Vicenç Genovart visqué de primera mà el moviment de la Renaixença de recuperació d'una catalanitat adormida, d'una història oblidada i d'un patrimoni abandonat. Amb aquest propòsit, sorgiren diverses entitats que vetllaren per recuperar el patrimoni i la història de Catalunya. Una de les més rellevants fou l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques. Genovart coincidí a les aules de Llotja amb els sis artistes fundadors de l'entitat i, impregnat del seu entusiasme i els ideals que promovien, ingressà a la Secció Arqueològica de la nova entitat.


Fortament influenciat per l'obra i l'esperit del seu pare, mort l'any 1914, Manuel Genovart (1895-1980) es convertí en l'últim continuador de l'esperit de la Renaixença. Aquell fou l'any de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, els anys del Noucentisme, amb un esperit nacional i cultural més madur i més universal que el defensat per la Renaixença. Tanmateix, Genovart es mantingué fidel fins a la seva mort, l'any 1980, als principis apresos del seu pare.


Format a Llotja, fou alumne de Lluís Labarta i de Manuel Urgellès i Trias, de qui heretà la concepció post-impressionista del paisatge. Influenciat pel seu mestre dugué a terme una pintura de caire post-impressionista, pintada a plein-air, més basada en la captació de la llum i el paisatge, treballada amb una pinzellada més matèrica i més espontània que la del seu pare. Tot i així, conceptualment continuà defensant un valor documental de l'obra. Gairebé podríem dir que per a ell el dibuix o la pintura eren més un instrument de treball que un mitjà d'expressió artística. Una idea, aquesta, que també traslladà en el camp de la fotografia, presa més amb un sentit documental que artístic.


Així doncs, malgrat ser pintor, malgrat haver dut a terme una obra artística digna i prolífica, la pintura esdevenia per a ell una faceta més de la seva personalitat polièdrica.


 

LA PREMSA N'HA DIT...

Comentarios


Historiador i crític d'Art

© 2020 Bernat Puigdollers

  • instagram
  • twitter
  • facebook
bottom of page