ELS BETEPOCS: La cultura que passa

Escola Llotja de Sant Andreu

21/04/2015 · 12/06/2015

Exposició L'equilibri possible - Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Coincidint amb el 240 aniversari de l’Escola Art Llotja, s’organitzà aquesta mostra que relata amb profunditat l’origen i el desenvolupament del grup Betepocs, una de les primeres agrupacions pictòriques aparegudes a Catalunya durant els primers anys de postguerra.

Fundat a principis dels anys quaranta per alumnes de l’Escola Llotja i encapçalat per Josep Maria Garrut, idearen els campaments pictòrics, expedicions artístiques que pretenien difondre la pintura i la cultura catalana primer arreu de Catalunya i posteriorment a la resta de l’Estat.

L’origen dels Betepocs es remunta al curs escolar 1943-44 de l’Escola Llotja. L’escultor Emili Colom rep el primer encàrrec important i, per celebrar-ho, convida a sopar als seus companys més propers. Un d’ells, Josep Maria Garrut, un jove historiador que tot just iniciava els estudis de Belles Arts —gairebé deu anys més gran que la resta— proposa la idea de constituir una agrupació pictòrica. D’aquesta manera Garrut es convertí en líder natural d’una de les primeres agrupacions de postguerra que tot just acabava de néixer. Tan sols els faltava un nom.

Influenciats pel dadaisme, cada un dels assistents va proposar una lletra a l’atzar. El resultat fou BTPOX que, amb el temps, evolucionà cap a la forma normativitzada del nom: BETEPOCS. Succeïren aquell sopar innombrables tertúlies que celebraven primer al Cafè de la Rambla i posteriorment a Les Carolines, al barri de Gràcia, amb la intenció de poder debatre lliurement sobre el món de l’art.

Conscients de l’ambient i l’ensenyament encarcarat que rebien a les aules de Llotja, els Betepocs es van marcar dos objectius molt clars: transgredir les directrius artístiques imposades per l’escola i gaudir de la pintura i l’amistat. Amb aquesta voluntat transgressora van instaurar les Exposicions d’Abans de Curs que es varen celebrar entre els anys 1945 i 1947. Mostraven públicament l’obra realitzada durant els mesos de vacances, una obra més lliure i allunyada d’academicismes i de les directrius del professorat. Tal com digué Josep Maria Garrut ―alma mater de l’agrupació― es tractava més aviat d’un laboratori d’anàlisi col·lectiu que no d’exposicions convencionals. Plantaren les seves tendes a Viladrau (1946), Sant Julià de Vilatorta (1947), Camprodon (1948), Eivissa (1949), Menorca (1954), Tarazona (1955), Andorra (1956) i Conca (1957).

Entre els seus integrants cal esmentar Llorenç M. Alier, Rafael Bataller, Oriol Balmes, Tomàs Bel, Emili Colom, Joaquim Datsira, Jaume Escala, Albert Ferrer, Ramon Folch Roca, Josep Maria Garrut, Josep Llenas, Josep Lloveras, Cándido MateoMoral, Joan Montcada, Llucià Navarro, Manuel Ortega, Josep Maria Puig López, Joan Rebled, Francesc Riera Serra, Rafael Rosés, Jesús Ruiz-Manent, Ricard Sala i Albert Sangrà.