Espai Art Abadia (Sant Joan de les Abadesses)
04/02/2017 · 09/04/2017
En observar l’obra de Camí és impossible no trobar-hi referències al passat. Però alhora ens resulta molt complicat situar aquestes referències en el temps. Aquest fet es deu segurament a la capacitat de l’autor d’assimilar en la seva obra el pòsit del temps i el batec profund de la humanitat.
Les seves escultures es troben entre la tradició i la modernitat; ens evoquen les pulsions més primàries i essencials de l’home actual i de tots els temps. I aquest fet s’explica, segurament, perquè en el fons ens parla de la vida des d’un punt de vista global, en tota la seva magnitud. L’obra de Camí transita entre la cara més fosca i terrenal de la vida i la vessant més etèria i elevada del viure.
La seva és una obra de síntesi, que pesa, que s’arrela profundament a la terra —els materials que utilitza, respectats i potenciats alhora, ens hi remeten— però alhora els volums, rotunds i hermètics, tenen quelcom d’eteri i misteriós. Les seves escultures es presenten davant nostre amb posat monolític, com monuments alçats a uns déus que ja hem oblidat. Se’ns apareixen com expressions votives i rituals que generen espais de reflexió, d’alliberament i opressió que, en tota la seva contradicció, ens ajuden a viure.
Totes les obres exposades tenen —sempre des d’una estranya poètica macabra— una dosi de saviesa llunyana, una crua presència de realitat i alguna cosa de sentit profètic. D’alguna manera ens evoquen ritus que no coneixem però que intuïm. Aquesta aproximació al transcendent, imprescindible en tot acte de creació, contrasta alhora amb una consciencia crua de present i finitud. L’exposició Refugi d’ànima s’aproxima a estones, en el seu conjunt, al memento mori, encara que aquest vanitas dissimulat és sempre esperançat. És el reflex d’algú que sap que ha de morir però que anhela i reclama eternitat.
Aquesta exposició marca a través del seu itinerari una mena de camí iniciàtic. Cal endinsar-s’hi, pas a pas, obra a obra, per comprendre la reflexió sentida que l’autor ens planteja sobre la cruesa meravellosa del viure. Aquest cor de veus silenciades, acompanyat de tambors xamànics, ens interpel·la. Ara només depèn de nosaltres decidir seguir, o no, els seus cants.
GALERIA D'IMATGES
Comments