Biblioteca de Catalunya. Espai 0
2/12/2022 · 14/01/2023
Un cop finalitzada la guerra civil, l’any 1939, l’ambient artístic i cultural del país quedà greument afectat, tant pels estralls desencadenats del conflicte bèl·lic com pel control generalitzat de les institucions per part del nou règim. La majoria d’artistes que havien tingut un paper destacat en l’avantguarda dels anys de la República, eren a l’exili, havien mort o bé, atemorits per la repressió, decidiren mantenir-se en un exili interior o, en el millor dels casos, adoptar una posició pública el més discreta possible.
Durant la dècada dels quaranta i els primers anys cinquanta, artistes com Marià Pidelaserra, Rafael Benet, Josep Mompou o Miquel Villà, esdevenen referents per a una nova generació d’artistes que, fidels a la figuració i a la tradició plàstica del país, van voler contribuir a renovar l’ambient encarcarat i poc estimulant que es vivia. En paral·lel, altres artistes trobaren en Josep M. de Sucre, Joan Miró o el poeta Foix, els referents necessaris per sacsejar definitivament el panorama de les arts catalanes. És així com apareixen les primeres agrupacions artístiques, que buscaven en la col·lectivitat una manera d’obrir-se camí en un entorn hostil: Betepocs, Els Vuit, Els Blaus, Postectura, Dau al Set i un llarg etcètera que, seguint l’estela dels pioners –Fabra, Fin, Vilató i Rogent amb l’exposició celebrada a les Galeries Reig en 1943– volien desmarcar-se de la pintura “oficial” i de l’academicisme mal entès.
Al seu darrera aparegueren les primeres iniciatives organitzades amb voluntat renovadora, com els Salons d’Octubre (1948-1957), primera plataforma de multitud de joves artistes, les Biennals Hispano-Americanes o els Salons de Maig. I encara cal afegir-hi iniciatives importants, com la creació de l’Associació d’Artistes Actuals, que fou la impulsora, amb el suport del FAD, del primer Museu d’Art Contemporani de Catalunya, instal·lat a la Cúpula del Coliseum, una fita que hem pres com a punt i final d’aquesta mostra, entès com un pas rellevant cap a l’assimilació de l’avantguarda a Catalunya.
A través d’aquesta exposició, prenent com a suport fulletons, programes, cartells, fotografies, catàlegs i algunes obres de petit format, pretenem repassar a vol d’ocell el procés d’obertura plàstica –és a dir, cultural i social– que es va viure a Catalunya des de mitjan anys quaranta fins l’obertura definitiva de la dècada dels seixanta; no tan sols el camí necessari per arribar a l’abstracció, sinó fer palès l’ambient divers i ric que va caracteritzar aquest període, en el qual convivien opcions plàstiques diverses amb un únic anhel comú, dotar el país d’un ambient cultural que no aspirava a res més que a la normalitat.
Comments