Antoni Fabrés o la glòria anhelada

Revista Bonart

Núm. 187, Agost-Setembre-Octubre de 2019, pàg. 129

Ressenya de l'exposició celebrada al Museu Nacional d'Art de Catalunya

Antoni Fabrés o la glòria anhelada

Catalunya ha vist néixer alguns grans artistes i n'ha donat molts i de molt bons. La dificultat de preservar-ne els llegats i donar-los a conèixer és una qüestió manifesta que és encara de rabiosa actualitat. Sense anar més lluny, aquesta mateixa revista està vetllant perquè el llegat d'Arnau Puig acabi en bones mans abans de la seva dispersió. Tanmateix, aquesta problemàtica ja s'arrosega des de fa molts i molts anys. El Museu Nacional, complint bé amb un dels seus múltiples objectius, ha anat desenvolupant una programació lloable de recuperació de noms poc coneguts o, fins i tot, menystinguts. Per citar-ne alguns, podem esmentar els noms de Lluïsa Vidal, Torner Esquius o bé, Antoni Fabrés (1854-1936), centre de l'exposició De la glòria a l'oblit que actualment es pot veure a les sales del mateix Museu. L'obra de Fabrés, que molts coneixiem només de manera molt superficial, ja ens va sorprendre durant la remodelació de les sales d'art modern del Museu Nacional. La seva presència entre la nova selecció d'obres ens el revelaven com un pintor excel·lent. Aquesta mostra i el catàleg que l'acompanya n'és la confirmació. No tan sols per la qualitat de la seva obra sinó també pel seu períple vital, reflex fidel de la variabilitat de la glòria i el reconeixement públic dels artistes. En aquest sentit cal felicitar al comissari de la mostra, Aitor Quiney, que ha dut a terme una important tasca de recerca que ha situat a Fabrés al lloc que li correspon, més enllà del mite, més enllà del tòpic. La seva obra no es correspon amb l'alta consideració que el seu propi autor li atribuia. Altres autors de la seva generació tenen una obra, en conjunt, de major qualitat i segurament més interessant Però és indiscutible que Fabrés és un autor dotat, interessant i gens menyspreable, amb una obra atenta als nous estils artístics de la seva època. Ens ha deixat mostres molt estimables com La boja, el retrat de Saturnino Herrán, titulat L'estudiant, la ja cèlebre Laura o les obres El repòs del guerrer i Un lladre, emmarcades de ple en l'orientalisme de regust fortunyià. L'exposició, dissenyada per Jesús Galdón, s'inspira en les galeries vuitcentistes, bigarrades, amb grans acumulacions d'obra, evocant, d'alguna manera, l'estudi del propi Fabrés. A través de 147 obres, l'exposició desgrana la trajectòria d'aquest artista oblidat que va de l'orientalisme al naturalisme passant per una pintura de caire més acadèmic que l'aproxima a l'art pompier. Tanmateix, no deixa fora del recorregut alguns dels principals gèneres pictòrics que va tractar, d'entre els quals destaca el retrat -amb mostres excel·lents- i el paisatge. Fabrés visqué a Barcelona, a Roma, a París i a Mèxic per retornar de nou a la seva ciutat natal. Llegà les seves obres més preuades que s'arribaren a col·locar en sala pròpia al Museu d'Art Modern, aleshores dirigit per Folch i Torres. Havia assolit reconeixement públic. Però la glòria durà poc. Pressionat per l'opinió pública i dels experts, Folch va desmantellar la sala. Des d'aleshores el seu llegat -224 obres- quedà arraconat fins a l'actualitat. Ara, després de gairebé un segle de silenci, Fabrés torna a situar-se a primera línia i assoleix -si més no fins a finals de setembre- el reconeixement i la glòria que tant anhelava.

Historiador i crític d'Art